Los Peyotes - Bdaaa!!!

Seguint amb marxa 60's aquí teniu una banda que tresca per Europa aquests dies. Una de les seves properes actuacions serà a l'Euro ye-yé de Xixon, gran festival que tindrà lloc entre el 30 de juliol i el 4 d'agost. És una banda garajera formada peruans i argentins i la gent parla de directes brutals. Aquest clip ens en dona una idea...BDAAAAAA!!!

Nihil sub sole novum

Bé cracks fa uns dies que estic flipant bastant amb una cançó d'en Gilberto Gil que es diu " Chuck Berry fields forever" té collons la cosa. No he descobert cap grup nou, ni cap clip em posa catxondo. Avui he visitat al gran doctor Vibes que viu enganxat a l'Spotify descobrint coses realment interessants com la primera època dels Charlatans, Deluxe, Stone Roses tot molt psicodèlic. A part d'això darrerament he flipat amb la gran quantitat de col·legues que m'han fet la petició d'afegir-me al facebook i quasi un any després els faig cas. Perdoneu el retard. Per acabar un top five de peces 60's que m'ajuden a suportar millor la calor:

1.Bring a little loving - Los Bravos

2.Sunny Afternoon - The Kinks

3.Sunday Morning - The Velvet Underground

4.I'm alive - Don Fardon

5.Nobody wants you now - Los Brincos

David Bowie - Modern Love Live 2004

Avui tornava de la platja i e la ràdio del cotxe ha sonat aquesta peça. El Duc Blanc recuperant un clàssic de l'estiu de 1983 i ens el serveix fresc i absolutament contemporani. Amb el mèrit de comptar amb la versió femenina de Nosferatu al costat tocant el baix i que sembli irresistiblement cool. Ai David!

Les cinc bandes que ens amargaren la primera meitat dels 90's

Així estaven les coses

Bé amics després de tants de clips anem a posar un poc de lletra en tot això. Com bé sabeu aquest bloc és una plataforma per promocionar bon R'n'R però també volem que serveixi per posar a parir els grups que han arrossegat aquest estil pel fang. Record amb tristesa com a principis dels anys 90 hi va haver fugues massives cap el hip hop, la música electrònica i d'altres estils (com ara el rock fusió) de molta gent rockera. És cert que Nirvana, Pearl Jam i companyia pegaven fort, (ai! Seattle Mon amour) però el roll jo no el veia per enlloc. Quan dic roll em referesc a l'ànima negra que està en el gen del rock (blues, rythm'n'blues, soul, gospel...). En aquells anys no hi havia manera de trobar-lo, ni tan sols en el circuit indie, on l'apreciat Jon Spencer havia despuntat amb Pussy Galore i encetava la JSBX però sense encara haver aixecat el vol. Nosaltres ni tan sols el coneixíem En la zona més underground hi circul·laven els Ramones (passàren per Palma) i els Cramps i pel main stream Aerosmith, Guns'n'Roses, i RHCP. I em direu, i els Black Crowes? i jo vos dic, aquest jugaven en una altra lliga, en solitari. Misèria.

No era com ara joves, en que pots escoltar un grup bo en una emissora, llegir sobre ell en una web (o una revista, ja no queden fanzines), veure'ls pel Youtube i al cap de tres minuts ja tenir descarregada la cançó, no! En aquells anys la tasca de recerca durava mesos o anys. I en mig d'aquesta desesperació, que fou quan molts ens giràrem als grans de les dècades anteriors, hi havia entre els enrollats que predicaven la bona nova de la música alternativa gent que escoltava grups tan repulsius com els que us vull comentar.

He seleccionat les cinc bandes que em feren odiar la puta música alternativa d'aquella època (excepte els enyorats RATM), segur que en trobaríem més (Ugly Kid Joe, Spin Doctors, Four Non Blondes...) però no me feren tant de fàstic. Catalogats com ho farien els tios de High Fidelity aquí teniu un top five d'autèntic mal son, amb els seus S-hits corresponents.

Posició 5 - Soul Asylum, tal vegada sigui injust amb aquests tios fundats el 1984, amb una base sòlida i un so acceptable però m'amargaren un estiu amb un video lacrimògen de la seva cançó "Runaway Train". Molta cursileria i una pressumpta estètica grunge encara els feren més insuportables. El seu darrer treball és de 2006, crec que són els més acceptables de la selecció.

Posició 4- Per pesats, i per no ser capaços de fer res més amb totes les possibilitats que se'ls obrien, els canadencs Crash Test Dummies. Una banda formada el 1989, que es movia en una mescla de folk-rock i avorriment que te feia baixar la tensió als vint segons. El seu èxit d'aquella època era fàcil de tatarejar i era un bon remei per quan tenies ressaca i volies vomitar "Mm Mm Mm Mm Mm" el clip també era de pena. Pensaves que era cert que el rock havia mort com diria en Lenny (vaja quin altre!). Per a desgràcia de la raça humana segueixen en actiu.

Posició 3- Counting Crowes.Aquests eren quasi clònics als anteriors però el seu cantant (també molt semblant al de CTD) tenia més bona veu, fet que en aquest cas els jugava en contra. La peça que va despertar més expectació i odis és "Mr. Jones" vomitiva pel seu toc tan dolcet de voler agradar més a la sogra de la xati que et vols cepillar que no a la pròpia xati (que si tenia coneixement devia escoltar Pixies, The Cure o la primera fornada del Brit Pop). Es veu que després en Richard Gere va perpetrar una peli amb el mateix nom, segur que devia sortir a la BSO. Em pensava que el temps i la decència de les noves generacions els hauria llençat al pou de l'oblit, però em vaig quedar de pedra en saber que havien telonejat a The Who !!! el novembre de 2008 a Nova Zelanda. Ja flipes, no serà que volien que toqués amb ells la banda d'en Russell Crowe i toparen amb ells cercant en el google?, penseu que en Daltrey hi veu poc i en Townshend, ai en Pete, que vos he de contar!

Posició 2 - Blind Melon, vaja tios! ja no toquen però ens entaferraren un trunyo com una casa l'any 1993 amb la peça "No Rain", el clip i la portada del disc mereixerien estar en la primera plaça, per això els dediquem l'imatge de l'article. Em creureu que tinc mal de panxa escrivint sobre ells? Aquelles melenes tan netes i ben pentinades, aquelles guitarretes acústiques ,aquell aire pseudohippie, aquella al·lota grasseta difressada d'abella fent claqué...tot fa pensar en un mal viatge d'àcid. Però ara sense bromes, la desgràcia els feu una visita pujant al bus on anaven de gira provocant una sobredosi de cocaïna al vocalista l'any 95. En trobaren un de nou, però es veure el panorama i va fugir. Els entesos diuen que tenien talent i d'haver continuat no serien en aquest top . Què el Senyor els perdoni.

Posició 1-I GUANYADORS ABSOLUTS . Els efectes devastadors de la Generació X i tot aquella comèdia de fracassats i pixafredes que ens escoltàvem. Una peli penosa, ni retrat generacional ni polles al ajillo, parlem de les primeres putades d'en Ben Stiller, "Reality Bites" ni més ni manco. Passeu de veure-la, no val un duro, i quan la posen per la Tv està tan rància! bé com a colofó la banda sonora (que se les donava de cool) conté una de les cançons que més han perjudicat un estil musical i tota una cultura. Senyores i senyors els Big Mountain i la seva fastigosa "Baby I love your way", incosistent i deplorable peça de reggae (?). L'estiu de 1994 podia ser una tortura si posaves qualsevol programa musical o les típiques ràdios, encara avui la punxen a Kiss FM, ja està dit tot. Quant de mal feren! jo pens que la prol·liferació de dreadlocks insòlits entre molts joves que van de guais té el seu origen en aquest combo de freakies porrerencs (ja sabeu en quin sentit) pesats com ells sols. Així va ser com em vaig adonar per què a Jamaica feia quasi vint anys que la gent ja no escoltava reggae i s'estimaven més el dub, el dancehall o el raggamuffin. Com devia estar la cosa, què a finals d'estiu en van treure una versió en spanglish, no volieu caldo? per sort jo havia anat a topar amb una banda anglesa que es considerava hereva de Madness, Kinks i Jam i que havia tret un gran àlbum aquell mateix estiu; "Parklife" una meravella, la signaven uns joves anomenats Blur.

Bé esper que això hagi servit per posar-vos alerta sobre les brutors que amaga la maleïda etiqueta "música alternativa" i que no vos queixeu del que teniu...la música i els grups es donen a conèixer com mai, els que rapen són les discogràfiques (un dia xerrarem d'elles). Au salut i R'n'R!

New York Dolls

Polèmics, transgressors i de nou en la carretera quasi trenta cinc anys després. Des de que en Morrisey els va rescatar ja fa cinc anys. Tot i els seus limitats coneixements tècnics pel que fa als instruments, crec que són l'exemple més clar del que anomenem Rock and Roll. La teatralitat i la improvisació per damunt del virtuosisme, outsiders del glam rock, antecedents directes del punk, influència de l'sleazy rock vuitanter...per cert tenen nou disc "Cause I sez so". Visiteu-los al http://www.myspace.com/newyorkdolls. La xupa amb la cara de Marylin és insuperable ni en Boy George tindria ous de dur-la.

voleu riure? - the secret cover tapes (I)

Stoned - Not Fade Away

Ara acab de caure que fa 10 dies justs, va fer 40 anys de la mort de Brian Jones. Personatge maleït de la llegenda stoniana, aquí vos pos un fragment de la pel·lícula "Stoned" que parla de la seva vida i mort. Es va estrenar l'any 2006 sense massa èxit, em va deixar indiferent però aquest muntatge amb el "Fade away" val la pena. La banda sonora és bona, i això que el stones no hi participen, però molt difícil d'aconseguir.

The Kinks - Sunny Afternoon

Aquest juliol fa 43 anys que aquesta meravella del swinging London era número 1 a les llistes britàniques. L'àlbum "Face to Face" és pur costumisme pop que seria una influència cabdal en la música de les dècades següents en bandes com Madness o Blur. Els germans Davies assolien una fita insuperable en un any en que els Stones havien tret "Aftermath" i els Beatles "Revolver", quasi res. Val la pena recordar-los.

Rolling Stones - When The Whip Comes Down (Hampton, 1981)

En Keith salvant la nau en la dècada més miserable dels Stones, els tristos 80. Quina pena fa en Mick intentant imitar el gran Keith, la peça és una elecció selecta de l'incomensurable "Some Girls". Faltaven 14 anys per a que tornassin a ser grans, però el nostre ídol no fallava mentre en Mick desafinava.

Top Models My burning light

Després de la furia de la Blues Explosion, un poderós tema dels Top Models, una banda desapareguda però que va deixar tres grans àlbums i actuacions memorables. Un hit del "Beautiful Señoritas" de 2004 editat per Bip Bip Records.
Curiositat, en Ricky Gil a finals dels 80 tenia una banda anomenada també Blues Explosion.

you gotta want it

un grup sobre qual no fa falta perdre moltes paraules. sex, rock'n'roll, sweat i possiblement una cantitat considerable de drugs tambè.

stockholm rocks!

i per continuar, i per fer veure que també en la actualitat no ens hem de privar de gran rock'n'roll, aqui els mitics diamond dogs amb el seu tema "generation upstart".

"you're the revolution and you know what you got to do".

els diamond dogs son un grup de suecia, casi un supergrup amb membres de grups tan populars com the hellacopters o the soundtrack of our lives i sempre han estat una referencia per noltros desde que els varem veure per primera vegada en el mitic kaiserkeller en hamburg, on entre altres se varen ficar ratjes de coca els beatles.
el seu darrer album, 'it's most likely...' el varen publicar el any passat i no ens va impresionar molt, pero sempre tenim els classics de 'up to rock' o 'as your greens turn brown'.

aneu a la seva myspace per mes informaciò.

CONNECTION - KEITH RICHARDS (Live)

I per començar, res més que un hit rabiosamet cool i injustament oblidat per molts i que és una de les joies de la discografia dels stones. Només ell, el gran Keith sap reconèixer d'aquesta peça, per això l'estimem.

Nou Bloc a la xarxa dedicat al R'n'R

Després de molt de temps de donar voltes a la idea, l'staff de groove action
ha decidit obrir un altre espai per a parlar de música. De tots era sabuda la nostra veneració pel panteó stonià, i de les divinitats que el componien la que més devoció ens mereix és la del gran Keeff. A partir d'ara esperem que la nostra fe s'estengui per la xarxa sense deixar de banda la nostra vessant funkera. Siau benvinguts!