Les cinc bandes que ens amargaren la primera meitat dels 90's

Així estaven les coses

Bé amics després de tants de clips anem a posar un poc de lletra en tot això. Com bé sabeu aquest bloc és una plataforma per promocionar bon R'n'R però també volem que serveixi per posar a parir els grups que han arrossegat aquest estil pel fang. Record amb tristesa com a principis dels anys 90 hi va haver fugues massives cap el hip hop, la música electrònica i d'altres estils (com ara el rock fusió) de molta gent rockera. És cert que Nirvana, Pearl Jam i companyia pegaven fort, (ai! Seattle Mon amour) però el roll jo no el veia per enlloc. Quan dic roll em referesc a l'ànima negra que està en el gen del rock (blues, rythm'n'blues, soul, gospel...). En aquells anys no hi havia manera de trobar-lo, ni tan sols en el circuit indie, on l'apreciat Jon Spencer havia despuntat amb Pussy Galore i encetava la JSBX però sense encara haver aixecat el vol. Nosaltres ni tan sols el coneixíem En la zona més underground hi circul·laven els Ramones (passàren per Palma) i els Cramps i pel main stream Aerosmith, Guns'n'Roses, i RHCP. I em direu, i els Black Crowes? i jo vos dic, aquest jugaven en una altra lliga, en solitari. Misèria.

No era com ara joves, en que pots escoltar un grup bo en una emissora, llegir sobre ell en una web (o una revista, ja no queden fanzines), veure'ls pel Youtube i al cap de tres minuts ja tenir descarregada la cançó, no! En aquells anys la tasca de recerca durava mesos o anys. I en mig d'aquesta desesperació, que fou quan molts ens giràrem als grans de les dècades anteriors, hi havia entre els enrollats que predicaven la bona nova de la música alternativa gent que escoltava grups tan repulsius com els que us vull comentar.

He seleccionat les cinc bandes que em feren odiar la puta música alternativa d'aquella època (excepte els enyorats RATM), segur que en trobaríem més (Ugly Kid Joe, Spin Doctors, Four Non Blondes...) però no me feren tant de fàstic. Catalogats com ho farien els tios de High Fidelity aquí teniu un top five d'autèntic mal son, amb els seus S-hits corresponents.

Posició 5 - Soul Asylum, tal vegada sigui injust amb aquests tios fundats el 1984, amb una base sòlida i un so acceptable però m'amargaren un estiu amb un video lacrimògen de la seva cançó "Runaway Train". Molta cursileria i una pressumpta estètica grunge encara els feren més insuportables. El seu darrer treball és de 2006, crec que són els més acceptables de la selecció.

Posició 4- Per pesats, i per no ser capaços de fer res més amb totes les possibilitats que se'ls obrien, els canadencs Crash Test Dummies. Una banda formada el 1989, que es movia en una mescla de folk-rock i avorriment que te feia baixar la tensió als vint segons. El seu èxit d'aquella època era fàcil de tatarejar i era un bon remei per quan tenies ressaca i volies vomitar "Mm Mm Mm Mm Mm" el clip també era de pena. Pensaves que era cert que el rock havia mort com diria en Lenny (vaja quin altre!). Per a desgràcia de la raça humana segueixen en actiu.

Posició 3- Counting Crowes.Aquests eren quasi clònics als anteriors però el seu cantant (també molt semblant al de CTD) tenia més bona veu, fet que en aquest cas els jugava en contra. La peça que va despertar més expectació i odis és "Mr. Jones" vomitiva pel seu toc tan dolcet de voler agradar més a la sogra de la xati que et vols cepillar que no a la pròpia xati (que si tenia coneixement devia escoltar Pixies, The Cure o la primera fornada del Brit Pop). Es veu que després en Richard Gere va perpetrar una peli amb el mateix nom, segur que devia sortir a la BSO. Em pensava que el temps i la decència de les noves generacions els hauria llençat al pou de l'oblit, però em vaig quedar de pedra en saber que havien telonejat a The Who !!! el novembre de 2008 a Nova Zelanda. Ja flipes, no serà que volien que toqués amb ells la banda d'en Russell Crowe i toparen amb ells cercant en el google?, penseu que en Daltrey hi veu poc i en Townshend, ai en Pete, que vos he de contar!

Posició 2 - Blind Melon, vaja tios! ja no toquen però ens entaferraren un trunyo com una casa l'any 1993 amb la peça "No Rain", el clip i la portada del disc mereixerien estar en la primera plaça, per això els dediquem l'imatge de l'article. Em creureu que tinc mal de panxa escrivint sobre ells? Aquelles melenes tan netes i ben pentinades, aquelles guitarretes acústiques ,aquell aire pseudohippie, aquella al·lota grasseta difressada d'abella fent claqué...tot fa pensar en un mal viatge d'àcid. Però ara sense bromes, la desgràcia els feu una visita pujant al bus on anaven de gira provocant una sobredosi de cocaïna al vocalista l'any 95. En trobaren un de nou, però es veure el panorama i va fugir. Els entesos diuen que tenien talent i d'haver continuat no serien en aquest top . Què el Senyor els perdoni.

Posició 1-I GUANYADORS ABSOLUTS . Els efectes devastadors de la Generació X i tot aquella comèdia de fracassats i pixafredes que ens escoltàvem. Una peli penosa, ni retrat generacional ni polles al ajillo, parlem de les primeres putades d'en Ben Stiller, "Reality Bites" ni més ni manco. Passeu de veure-la, no val un duro, i quan la posen per la Tv està tan rància! bé com a colofó la banda sonora (que se les donava de cool) conté una de les cançons que més han perjudicat un estil musical i tota una cultura. Senyores i senyors els Big Mountain i la seva fastigosa "Baby I love your way", incosistent i deplorable peça de reggae (?). L'estiu de 1994 podia ser una tortura si posaves qualsevol programa musical o les típiques ràdios, encara avui la punxen a Kiss FM, ja està dit tot. Quant de mal feren! jo pens que la prol·liferació de dreadlocks insòlits entre molts joves que van de guais té el seu origen en aquest combo de freakies porrerencs (ja sabeu en quin sentit) pesats com ells sols. Així va ser com em vaig adonar per què a Jamaica feia quasi vint anys que la gent ja no escoltava reggae i s'estimaven més el dub, el dancehall o el raggamuffin. Com devia estar la cosa, què a finals d'estiu en van treure una versió en spanglish, no volieu caldo? per sort jo havia anat a topar amb una banda anglesa que es considerava hereva de Madness, Kinks i Jam i que havia tret un gran àlbum aquell mateix estiu; "Parklife" una meravella, la signaven uns joves anomenats Blur.

Bé esper que això hagi servit per posar-vos alerta sobre les brutors que amaga la maleïda etiqueta "música alternativa" i que no vos queixeu del que teniu...la música i els grups es donen a conèixer com mai, els que rapen són les discogràfiques (un dia xerrarem d'elles). Au salut i R'n'R!