PER QUÈ A LES DONES NO ELS AGRADA EL ROCK?

Com ja sabem per les lletres de bluesmen il·lustres (Robert Johnson, per exemple), les dones són la font de totes les desgràcies dels homes: els deixen, els posen les banyes, es gasten els seus diners, els forcen a barallar-se amb altres mascles per elles... els duen a la ruina física i moral, vaja.

De fet, les primeres gravacions de rock and roll (“Rock around the Clock”, “Shake, Rattle and Roll” entre d’altres) xarren de mantenir relacions sexuals amb dones, a les quals s’indica amablement què han de fer (mou-te, nena, vine, retorça’t...).

Es pot dir que la dona és l’objecte del rock, però, quan comença a ser-ne el subjecte?

Durant els 60, els grups femenins de pop estaven a les beceroles. Tot i que van tenir molta difusió, grups com les Shirelles i les Ronettes foren sovint enganyades i/o controlades per directius de la industria discográfica. Tal i com cantaven The Crystals: “He hit me and I felt like a kiss” (em va pegar i vaig sentir una besada).

Dues de les icones que aportaren individualitat i força a la música feta per dones van ser Janis Joplin (malaguanyada) i Patti Smith. Més tard sonen els noms de cantautores com Suzanne Vega o Tracy Chapman, i , qui no ha sentit a parlar de, Madonna, la “ambición rubia”, la reina del pop? Arribem al rock alternatiu (Babes in Toyland, Hole, P.J. Harvey) i altres estils innovadors (Bjork) per acabar preguntant-nos...

Però, què passa amb el rock dur?

Una recerca nord-americana de mitjans dels 90 va concloure que les dones es sentien molt menys atretes pel Hard Rock (paraules majors) i el heavy metal que pel pop o la música negra, mostrant-hi fins i tot aversió. Qualsevol adolescent de sexe masculí ha comprovat aquest fet amb la seva germana / mare / àvia / cosina / companya de classe / novia / ligue/ etc. És a dir, que salvant honorables excepcions, aquest fet és cert en el 90% dels casos: les dones abominen el rock. Per què?

La fosca petjada del rock pardal

Els espavilats investigadors Roberts i Christenson van arribar a la conclusió que aquesta aversió es devia a la visió de les dones que apareixia a les lletres d’aquest tipus de música. Perquè ens quedi més clar farem un petit viatge al passat recordant un dels tres grups que formen la Santísima Trinitat de l’embrionari Heavy Metal, juntament amb Deep Purple i Black Sabbath). Estem parlant dels Led Zeppelin, que va ser també una de les bandes inaugurals del Cock-Rock ( terme que es podria traduir per rock perdiu o rock pardal, per exemple). Evidentment, aquesta és una etiqueta despectiva. No coneixem cap exemple de grup que es presenti a ell mateix dient que fa cock-rock.

Ah! Els gran LED ZEP, un terç de les lletres dels quals parlen de sexe poc igualitari:

“apreta’m, nena, fins que el suc em baixi per la cama” (The Lemon Song)

“et veig, nena, faré que et sentis petita” (I’m a Man)

“nena, no faig broma, t’enviaré de tornada a l’escola... et donaré tot el meu amor, et donaré cada centímetre del meu amor” (Whole lotta love, títol que es podria traduir també per “te la voy a dar toa ”).

Queda inaugurat aquest corrent, caracteritzat, entre altres coses, per l’abús de l’expressió “nena” (babe, baby) i pel tractament de la dona com a objecte sexual. Innovadors innovadors no eren, vaja.

Entre els representants més destacats del Cock Rock destacarem Whitesnake, Van Halen, Kiss (llegendaris strip-tease als seus shows) i ACDC.

En aquest panorama van sorgir algunes bandes de hard rock formades per dones, com ara les Runnaways, les Girlschool i la baixista-cantant Suzi Quatro.

When Cock rock meets heavy metal... the born of the beast

Quan el cock-rock com a posat, estètica i temàtica es va trobar amb el heavy metal, va néixer un monstre. Una de les seves cares més conegudes és la de Manowar. Cap altre grup mainstream ha arribat a ser tan explícit, amb l’excusa d’evocar una època salvatge, propera a la de Conan el bárbaro i aliena als avenços de la civilització (incloent-hi els drets humans). Llegim un exemple:

She Is Waiting To Kiss My Hand

But She Will Wait For My Command

My Chains And Collar Brought Her To Her Knees

She Now Is Free To Please

Woman Be My Slave

That's Your Reason To Live

Woman Be My Slave

The Greatest Gift I Can Give

Woman Be My Slave

Before Her Surrender She Had No Life

Now She's A Slave Not A Wife

Her Only Sorrow Is For Women Who Live With Lies

She's Taken Off Her Disguise

Pleasure Slave. Kings of metal (1988).

(qui sàpiga anglès que la tradueixi, que a mi em fa una certa vergonya/repulsió)

Detalls com aquest van fer del heavy la darrera frontera per conquerir per les dones rockeres. Malgrat tot, en aquest terreny hi van haver guerreres”, com l’alemanya Doro i les nord-americanes Vixen.

Ara bé, les grans dames del heavy no ens venen mai un paper de víctimes, d’esclaves o de dones sensibles i fràgils. Si hem d’escollir un arquetipus femení, es presenten més aviat com a amazones o bruixes inaccesibles per als homes. En altres casos, ens presenten una imatge de meuques - fortes i decidides, certament – que busquen més provocar el desig dels homes que el seu respecte.

Això és el reflexe d’un debat molt més profund:

• És l’alliberament sexual el primer pas per a la igualtat entre els sexes?
• És convéncer les dones de les virtuts de l’amor lliure una estratègia dels mascles progres per a satisfer-se menys costosament?

The answer is in the wind