dissabte, 12 de desembre del 2009

Brown Sugar-Rolling Stones

L'altre dia teníem bolo al Pas a Nivell i la veritat estava un poc acollonat i en descàrrec d'en Mick vull dir que aquest clip em va empenyer a oferir un bon show. Aquest vestit rosa, I bet your mamma was a tent show queen...

diumenge, 22 de novembre del 2009

Ca plane pour moi

Hei una peça de 1978. Un hit de pop punk semioblidada d'una espècie de Miguel Bosé de Bèlgica, el gran Plastic Bertrand acompanyat d'aquestes fieres anomenades The Boss Hoss. Volien revitalitzar la cançó i vaja si ho aconseguiren! Ara ja sabeu la inspiració del look dels WE ARE FROM PINA d'on ha sortit.

dilluns, 26 d’octubre del 2009




L'amic David, que no és la primera vegada que els testimonis l'acollim rellegint el clàssic stonià, i la pregunta és el dedica a en Mick Jagger o al seu propi guitarrista Mick Ronson? Amb les pintes que duia ja fa quasi 40 anys com ha canviat aquest home!

diumenge, 18 d’octubre del 2009

PER QUÈ A LES DONES NO ELS AGRADA EL ROCK?


Com ja sabem per les lletres de bluesmen il·lustres (Robert Johnson, per exemple), les dones són la font de totes les desgràcies dels homes: els deixen, els posen les banyes, es gasten els seus diners, els forcen a barallar-se amb altres mascles per elles... els duen a la ruina física i moral, vaja.

De fet, les primeres gravacions de rock and roll (“Rock around the Clock”, “Shake, Rattle and Roll” entre d’altres) xarren de mantenir relacions sexuals amb dones, a les quals s’indica amablement què han de fer (mou-te, nena, vine, retorça’t...).

Es pot dir que la dona és l’objecte del rock, però, quan comença a ser-ne el subjecte?

Durant els 60, els grups femenins de pop estaven a les beceroles. Tot i que van tenir molta difusió, grups com les Shirelles i les Ronettes foren sovint enganyades i/o controlades per directius de la industria discográfica. Tal i com cantaven The Crystals: “He hit me and I felt like a kiss” (em va pegar i vaig sentir una besada).

Dues de les icones que aportaren individualitat i força a la música feta per dones van ser Janis Joplin (malaguanyada) i Patti Smith. Més tard sonen els noms de cantautores com Suzanne Vega o Tracy Chapman, i , qui no ha sentit a parlar de, Madonna, la “ambición rubia”, la reina del pop? Arribem al rock alternatiu (Babes in Toyland, Hole, P.J. Harvey) i altres estils innovadors (Bjork) per acabar preguntant-nos...

Però, què passa amb el rock dur?

Una recerca nord-americana de mitjans dels 90 va concloure que les dones es sentien molt menys atretes pel Hard Rock (paraules majors) i el heavy metal que pel pop o la música negra, mostrant-hi fins i tot aversió. Qualsevol adolescent de sexe masculí ha comprovat aquest fet amb la seva germana / mare / àvia / cosina / companya de classe / novia / ligue/ etc. És a dir, que salvant honorables excepcions, aquest fet és cert en el 90% dels casos: les dones abominen el rock. Per què?

La fosca petjada del rock pardal

Els espavilats investigadors Roberts i Christenson van arribar a la conclusió que aquesta aversió es devia a la visió de les dones que apareixia a les lletres d’aquest tipus de música. Perquè ens quedi més clar farem un petit viatge al passat recordant un dels tres grups que formen la Santísima Trinitat de l’embrionari Heavy Metal, juntament amb Deep Purple i Black Sabbath). Estem parlant dels Led Zeppelin, que va ser també una de les bandes inaugurals del Cock-Rock ( terme que es podria traduir per rock perdiu o rock pardal, per exemple). Evidentment, aquesta és una etiqueta despectiva. No coneixem cap exemple de grup que es presenti a ell mateix dient que fa cock-rock.

Ah! Els gran LED ZEP, un terç de les lletres dels quals parlen de sexe poc igualitari:

    apreta’m, nena, fins que el suc em baixi per la cama” (The Lemon Song)

    et veig, nena, faré que et sentis petita” (I’m a Man)

    “nena, no faig broma, t’enviaré de tornada a l’escola... et donaré tot el meu amor, et donaré cada centímetre del meu amor” (Whole lotta love, títol que es podria traduir també per “te la voy a dar toa ”).

Queda inaugurat aquest corrent, caracteritzat, entre altres coses, per l’abús de l’expressió “nena” (babe, baby) i pel tractament de la dona com a objecte sexual. Innovadors innovadors no eren, vaja.

Entre els representants més destacats del Cock Rock destacarem Whitesnake, Van Halen, Kiss (llegendaris strip-tease als seus shows) i ACDC.

En aquest panorama van sorgir algunes bandes de hard rock formades per dones, com ara les Runnaways, les Girlschool i la baixista-cantant Suzi Quatro.

When Cock rock meets heavy metal... the born of the beast

Quan el cock-rock com a posat, estètica i temàtica es va trobar amb el heavy metal, va néixer un monstre. Una de les seves cares més conegudes és la de Manowar. Cap altre grup mainstream ha arribat a ser tan explícit, amb l’excusa d’evocar una època salvatge, propera a la de Conan el bárbaro i aliena als avenços de la civilització (incloent-hi els drets humans). Llegim un exemple:

She Is Waiting To Kiss My Hand

But She Will Wait For My Command

My Chains And Collar Brought Her To Her Knees

She Now Is Free To Please

Woman Be My Slave

That's Your Reason To Live

Woman Be My Slave

The Greatest Gift I Can Give

Woman Be My Slave

Before Her Surrender She Had No Life

Now She's A Slave Not A Wife

Her Only Sorrow Is For Women Who Live With Lies

She's Taken Off Her Disguise

Pleasure Slave. Kings of metal (1988).

(qui sàpiga anglès que la tradueixi, que a mi em fa una certa vergonya/repulsió)

Detalls com aquest van fer del heavy la darrera frontera per conquerir per les dones rockeres. Malgrat tot, en aquest terreny hi van haver guerreres”, com l’alemanya Doro i les nord-americanes Vixen.

Ara bé, les grans dames del heavy no ens venen mai un paper de víctimes, d’esclaves o de dones sensibles i fràgils. Si hem d’escollir un arquetipus femení, es presenten més aviat com a amazones o bruixes inaccesibles per als homes. En altres casos, ens presenten una imatge de meuques - fortes i decidides, certament – que busquen més provocar el desig dels homes que el seu respecte.

Això és el reflexe d’un debat molt més profund:

  • És l’alliberament sexual el primer pas per a la igualtat entre els sexes?
  • És convéncer les dones de les virtuts de l’amor lliure una estratègia dels mascles progres per a satisfer-se menys costosament?

The answer is in the wind

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Good for your brain

Aquest és potser el clip més "bizarro"que veureu en dècades: els Cramps actuant al manicomi de Napa, Califòrnia.


divendres, 9 d’octubre del 2009

Rolling Stones - 2000 Light Years From Home

Un himne psicodèlic que marca el pas dels Stones rythm'n'blueseros a l'essència rockera dels 70s.

dimarts, 15 de setembre del 2009

The Jim Carroll Band - People Who Died

Divendres passat moria aquest mite del punk rock americà, poeta, escriptor un gran artista aquí totalment desconegut. La cançó, el seu hit, té la seva conya un dia com avui. Keep on rockin'.

diumenge, 30 d’agost del 2009

let there be jet



el nou single del nou album de jet "shaka rock". al.lots, escolteu-lo. they are geniuses.

dissabte, 15 d’agost del 2009

The Stone Roses - Love Spreads

Un tema de l'àlbum Second Coming, la banda de Madchester Stone Roses retornava després d'un silenci forçat per qüestions legals. Després de sacsar el món l'any 1989 atacaren en el 1994 conscients que tal vegada era la seva darrera oportunitat per arribar a ser una banda de masses. No ho aconseguiren, es barallaren entre ells, la premsa els criticà i ells oferiren alguns shows lamentables. Malgrat tot amb els anys esdevingueren una banda mítica, aquí en teniu una mostra. Love Spreads!

dissabte, 8 d’agost del 2009

Willy DeVille - Shake Rattle and Roll

Dijous passat a la nit se'n anava en Willy Deville, un dels nostres, un autèntic testimoni, el pirata, vertader mite dels escenaris, inclassificable i en constant procés de reivenció. Amb la seva veu de mascle interpretant aquest clàssic incombustible a un dels seus darrers shows a Berlin.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Primal Scream - Nitty Gritty

Més Stonians que mai amb un rampell Johnny Thunders que tira d'esquena, pur i genuí R'n'R amb coros souleros. We luv ya... pocs grups de rock saben fer bona electrònica, però digueu-me un grup de música electrònica que li surti bé fer rock?

diumenge, 2 d’agost del 2009

Gran exclusiva, tornen TOP MODELS!!!


Fa setmanes que teníem indicis però no n'estàvem segurs, ahir mateix ens ho confirmaven es propis components: la banda de r'n'r més poderosa del panorama independent estatal torna al escenaris. Per a satisfació de milers de fans la banda es reactiva després de quasi tres anys d'aturada inexplicable (almenys per a nosaltres). Com podeu veure, en la formació hi ha noves incorporacions, la més destacada la d'Albert Gil que tanca el cercle de nou reajuntant-se amb el seu germà Ricky. Val a dir que tot dos aparquen, de moment, les seves formacions on fins ara militaven (Chest i Maximum Ricky) per encetar una nova etapa i mantenir viva la nissaga Brighton 64- Brigatones - Matamala què els ha mantingut tres dècades com a estendarts de la independència musical i la Modernitat ben entesa. Hi ha actuacions previstes per al mes de setembre Madrid i Lleida podeu consultar el seu MySpace. La notícia que tots els Testimonis de Keith Richards somiavem per al proper curs. Keeping the Faith!!!

dimecres, 29 de juliol del 2009

Los Peyotes - Bdaaa!!!

Seguint amb marxa 60's aquí teniu una banda que tresca per Europa aquests dies. Una de les seves properes actuacions serà a l'Euro ye-yé de Xixon, gran festival que tindrà lloc entre el 30 de juliol i el 4 d'agost. És una banda garajera formada peruans i argentins i la gent parla de directes brutals. Aquest clip ens en dona una idea...BDAAAAAA!!!

dimarts, 28 de juliol del 2009

Nihil sub sole novum





Bé cracks fa uns dies que estic flipant bastant amb una cançó d'en Gilberto Gil que es diu " Chuck Berry fields forever" té collons la cosa. No he descobert cap grup nou, ni cap clip em posa catxondo. Avui he visitat al gran doctor Vibes que viu enganxat a l'Spotify descobrint coses realment interessants com la primera època dels Charlatans, Deluxe, Stone Roses tot molt psicodèlic. A part d'això darrerament he flipat amb la gran quantitat de col·legues que m'han fet la petició d'afegir-me al facebook i quasi un any després els faig cas. Perdoneu el retard. Per acabar un top five de peces 60's que m'ajuden a suportar millor la calor:


1.Bring a little loving - Los Bravos

2.Sunny Afternoon - The Kinks

3.Sunday Morning - The Velvet Underground

4.I'm alive - Don Fardon
5.Nobody wants you now - Los Brincos

dijous, 23 de juliol del 2009

David Bowie - Modern Love Live 2004

Avui tornava de la platja i e la ràdio del cotxe ha sonat aquesta peça. El Duc Blanc recuperant un clàssic de l'estiu de 1983 i ens el serveix fresc i absolutament contemporani. Amb el mèrit de comptar amb la versió femenina de Nosferatu al costat tocant el baix i que sembli irresistiblement cool. Ai David!

diumenge, 19 de juliol del 2009

Les cinc bandes que ens amargaren la primera meitat dels 90's


Així estaven les coses
Bé amics després de tants de clips anem a posar un poc de lletra en tot això. Com bé sabeu aquest bloc és una plataforma per promocionar bon R'n'R però també volem que serveixi per posar a parir els grups que han arrossegat aquest estil pel fang. Record amb tristesa com a principis dels anys 90 hi va haver fugues massives cap el hip hop, la música electrònica i d'altres estils (com ara el rock fusió) de molta gent rockera. És cert que Nirvana, Pearl Jam i companyia pegaven fort, (ai! Seattle Mon amour) però el roll jo no el veia per enlloc. Quan dic roll em referesc a l'ànima negra que està en el gen del rock (blues, rythm'n'blues, soul, gospel...). En aquells anys no hi havia manera de trobar-lo, ni tan sols en el circuit indie, on l'apreciat Jon Spencer havia despuntat amb Pussy Galore i encetava la JSBX però sense encara haver aixecat el vol. Nosaltres ni tan sols el coneixíem En la zona més underground hi circul·laven els Ramones (passàren per Palma) i els Cramps i pel main stream Aerosmith, Guns'n'Roses, i RHCP. I em direu, i els Black Crowes? i jo vos dic, aquest jugaven en una altra lliga, en solitari. Misèria.


No era com ara joves, en que pots escoltar un grup bo en una emissora, llegir sobre ell en una web (o una revista, ja no queden fanzines), veure'ls pel Youtube i al cap de tres minuts ja tenir descarregada la cançó, no! En aquells anys la tasca de recerca durava mesos o anys. I en mig d'aquesta desesperació, que fou quan molts ens giràrem als grans de les dècades anteriors, hi havia entre els enrollats que predicaven la bona nova de la música alternativa gent que escoltava grups tan repulsius com els que us vull comentar.


He seleccionat les cinc bandes que em feren odiar la puta música alternativa d'aquella època (excepte els enyorats RATM), segur que en trobaríem més (Ugly Kid Joe, Spin Doctors, Four Non Blondes...) però no me feren tant de fàstic. Catalogats com ho farien els tios de High Fidelity aquí teniu un top five d'autèntic mal son, amb els seus S-hits corresponents.


Posició 5 - Soul Asylum, tal vegada sigui injust amb aquests tios fundats el 1984, amb una base sòlida i un so acceptable però m'amargaren un estiu amb un video lacrimògen de la seva cançó "Runaway Train". Molta cursileria i una pressumpta estètica grunge encara els feren més insuportables. El seu darrer treball és de 2006, crec que són els més acceptables de la selecció.

Posició 4- Per pesats, i per no ser capaços de fer res més amb totes les possibilitats que se'ls obrien, els canadencs Crash Test Dummies. Una banda formada el 1989, que es movia en una mescla de folk-rock i avorriment que te feia baixar la tensió als vint segons. El seu èxit d'aquella època era fàcil de tatarejar i era un bon remei per quan tenies ressaca i volies vomitar "Mm Mm Mm Mm Mm" el clip també era de pena. Pensaves que era cert que el rock havia mort com diria en Lenny (vaja quin altre!). Per a desgràcia de la raça humana segueixen en actiu.


Posició 3- Counting Crowes.Aquests eren quasi clònics als anteriors però el seu cantant (també molt semblant al de CTD) tenia més bona veu, fet que en aquest cas els jugava en contra. La peça que va despertar més expectació i odis és "Mr. Jones" vomitiva pel seu toc tan dolcet de voler agradar més a la sogra de la xati que et vols cepillar que no a la pròpia xati (que si tenia coneixement devia escoltar Pixies, The Cure o la primera fornada del Brit Pop). Es veu que després en Richard Gere va perpetrar una peli amb el mateix nom, segur que devia sortir a la BSO. Em pensava que el temps i la decència de les noves generacions els hauria llençat al pou de l'oblit, però em vaig quedar de pedra en saber que havien telonejat a The Who !!! el novembre de 2008 a Nova Zelanda. Ja flipes, no serà que volien que toqués amb ells la banda d'en Russell Crowe i toparen amb ells cercant en el google?, penseu que en Daltrey hi veu poc i en Townshend, ai en Pete, que vos he de contar!


Posició 2 - Blind Melon, vaja tios! ja no toquen però ens entaferraren un trunyo com una casa l'any 1993 amb la peça "No Rain", el clip i la portada del disc mereixerien estar en la primera plaça, per això els dediquem l'imatge de l'article. Em creureu que tinc mal de panxa escrivint sobre ells? Aquelles melenes tan netes i ben pentinades, aquelles guitarretes acústiques ,aquell aire pseudohippie, aquella al·lota grasseta difressada d'abella fent claqué...tot fa pensar en un mal viatge d'àcid. Però ara sense bromes, la desgràcia els feu una visita pujant al bus on anaven de gira provocant una sobredosi de cocaïna al vocalista l'any 95. En trobaren un de nou, però es veure el panorama i va fugir. Els entesos diuen que tenien talent i d'haver continuat no serien en aquest top . Què el Senyor els perdoni.


Posició 1-I GUANYADORS ABSOLUTS . Els efectes devastadors de la Generació X i tot aquella comèdia de fracassats i pixafredes que ens escoltàvem. Una peli penosa, ni retrat generacional ni polles al ajillo, parlem de les primeres putades d'en Ben Stiller, "Reality Bites" ni més ni manco. Passeu de veure-la, no val un duro, i quan la posen per la Tv està tan rància! bé com a colofó la banda sonora (que se les donava de cool) conté una de les cançons que més han perjudicat un estil musical i tota una cultura. Senyores i senyors els Big Mountain i la seva fastigosa "Baby I love your way", incosistent i deplorable peça de reggae (?). L'estiu de 1994 podia ser una tortura si posaves qualsevol programa musical o les típiques ràdios, encara avui la punxen a Kiss FM, ja està dit tot. Quant de mal feren! jo pens que la prol·liferació de dreadlocks insòlits entre molts joves que van de guais té el seu origen en aquest combo de freakies porrerencs (ja sabeu en quin sentit) pesats com ells sols. Així va ser com em vaig adonar per què a Jamaica feia quasi vint anys que la gent ja no escoltava reggae i s'estimaven més el dub, el dancehall o el raggamuffin. Com devia estar la cosa, què a finals d'estiu en van treure una versió en spanglish, no volieu caldo? per sort jo havia anat a topar amb una banda anglesa que es considerava hereva de Madness, Kinks i Jam i que havia tret un gran àlbum aquell mateix estiu; "Parklife" una meravella, la signaven uns joves anomenats Blur.


Bé esper que això hagi servit per posar-vos alerta sobre les brutors que amaga la maleïda etiqueta "música alternativa" i que no vos queixeu del que teniu...la música i els grups es donen a conèixer com mai, els que rapen són les discogràfiques (un dia xerrarem d'elles). Au salut i R'n'R!

dissabte, 18 de juliol del 2009

New York Dolls

Polèmics, transgressors i de nou en la carretera quasi trenta cinc anys després. Des de que en Morrisey els va rescatar ja fa cinc anys. Tot i els seus limitats coneixements tècnics pel que fa als instruments, crec que són l'exemple més clar del que anomenem Rock and Roll. La teatralitat i la improvisació per damunt del virtuosisme, outsiders del glam rock, antecedents directes del punk, influència de l'sleazy rock vuitanter...per cert tenen nou disc "Cause I sez so". Visiteu-los al http://www.myspace.com/newyorkdolls. La xupa amb la cara de Marylin és insuperable ni en Boy George tindria ous de dur-la.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Stoned - Not Fade Away

Ara acab de caure que fa 10 dies justs, va fer 40 anys de la mort de Brian Jones. Personatge maleït de la llegenda stoniana, aquí vos pos un fragment de la pel·lícula "Stoned" que parla de la seva vida i mort. Es va estrenar l'any 2006 sense massa èxit, em va deixar indiferent però aquest muntatge amb el "Fade away" val la pena. La banda sonora és bona, i això que el stones no hi participen, però molt difícil d'aconseguir.

dissabte, 11 de juliol del 2009

The Kinks - Sunny Afternoon

Aquest juliol fa 43 anys que aquesta meravella del swinging London era número 1 a les llistes britàniques. L'àlbum "Face to Face" és pur costumisme pop que seria una influència cabdal en la música de les dècades següents en bandes com Madness o Blur. Els germans Davies assolien una fita insuperable en un any en que els Stones havien tret "Aftermath" i els Beatles "Revolver", quasi res. Val la pena recordar-los.

divendres, 10 de juliol del 2009

Rolling Stones - When The Whip Comes Down (Hampton, 1981)

En Keith salvant la nau en la dècada més miserable dels Stones, els tristos 80. Quina pena fa en Mick intentant imitar el gran Keith, la peça és una elecció selecta de l'incomensurable "Some Girls". Faltaven 14 anys per a que tornassin a ser grans, però el nostre ídol no fallava mentre en Mick desafinava.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Top Models My burning light

Després de la furia de la Blues Explosion, un poderós tema dels Top Models, una banda desapareguda però que va deixar tres grans àlbums i actuacions memorables. Un hit del "Beautiful Señoritas" de 2004 editat per Bip Bip Records.
Curiositat, en Ricky Gil a finals dels 80 tenia una banda anomenada també Blues Explosion.

dissabte, 4 de juliol del 2009

you gotta want it



un grup sobre qual no fa falta perdre moltes paraules. sex, rock'n'roll, sweat i possiblement una cantitat considerable de drugs tambè.

divendres, 3 de juliol del 2009

stockholm rocks!



i per continuar, i per fer veure que també en la actualitat no ens hem de privar de gran rock'n'roll, aqui els mitics diamond dogs amb el seu tema "generation upstart".

"you're the revolution and you know what you got to do".

els diamond dogs son un grup de suecia, casi un supergrup amb membres de grups tan populars com the hellacopters o the soundtrack of our lives i sempre han estat una referencia per noltros desde que els varem veure per primera vegada en el mitic kaiserkeller en hamburg, on entre altres se varen ficar ratjes de coca els beatles.
el seu darrer album, 'it's most likely...' el varen publicar el any passat i no ens va impresionar molt, pero sempre tenim els classics de 'up to rock' o 'as your greens turn brown'.

aneu a la seva myspace per mes informaciò.

dimecres, 1 de juliol del 2009

CONNECTION - KEITH RICHARDS (Live)

I per començar, res més que un hit rabiosamet cool i injustament oblidat per molts i que és una de les joies de la discografia dels stones. Només ell, el gran Keith sap reconèixer d'aquesta peça, per això l'estimem.

Nou Bloc a la xarxa dedicat al R'n'R

Després de molt de temps de donar voltes a la idea, l'staff de groove action
ha decidit obrir un altre espai per a parlar de música. De tots era sabuda la nostra veneració pel panteó stonià, i de les divinitats que el componien la que més devoció ens mereix és la del gran Keeff. A partir d'ara esperem que la nostra fe s'estengui per la xarxa sense deixar de banda la nostra vessant funkera. Siau benvinguts!